Concentració de suport a Francesc Homs

suport-f-homs-igualada

Una vegada més ens veiem en l’obligació de sortir al carrer per recolzar els polítics que van fer possible el 9N i que ara són jutjats per haver posat les urnes. Com podeu veure la ofensiva judicial no s’atura. Encara no s’ha dictat sentència del judici a Mas, Ortega i Rigau i ja n’encetem un altre pel mateix cas i, a més, la mesa del Parlament (o part d’ella, en una maniobra de discriminació judicial) rep una nova querella.

Per tot això dilluns vinent, dia 27 de febrer, en que serà jutjat a Madrid Francesc Homs us convoquem a xpressar-li el nostre suport a les 19:30h  a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada.

No hi falteu. Això va de democràcia!

Tribuna- Disciplina i discreció

 

  • Miquel Sellarés – El Punt Avui. Barcelona 18-02-2017

“Ja ha començat l’ofensiva per destruir el nostre model educatiu, el sanitari, TV3 i la nostra policia, que la volen enfrontar al país

Aquest 2017 és definitiu per a la nostra llibertat i dignitat nacional. És ara o potser mai, i l’Estat comença a adonar-se que els catalans, ara sí, hi anem seriosament. Que tot plegat no és una estratègia de diversió o mobilització i, per això, estan desesperats i, conseqüentment, com estem veient, han fet el pas de la propagandística “operació diàleg” a l’“operació repressió” que, esglaonadament, intentarà acollonir una part de la societat catalana que encara és feble en relació amb les seves conviccions i que es pensa que té massa a perdre en els seus estatus econòmics i socials, amb la independència. Per aquesta raó, els sobiranistes convençuts i disposats a retornar-nos la dignitat nacional han d’ésser conscients que per construir la república catalana social i progressista hem de deixar de seguir anant amb el lliri blanc a la mà i l’acomplexament. Han de convertir el 2017 en un calvari per a l’unionisme i, pitjor encara, per a la casta nacional espanyola que controla l’Estat, en la seva totalitat.

La innocència de l’independentisme i el sobiranisme s’ha acabat i sap que ara toca lliurar la batalla democràtica i pacífica que ens ha de portar a la normalització nacional de Catalunya. Serà, doncs, un any de moltes mobilitzacions, de molta disciplina per part de tot el bloc sobiranista, que no pot distreure’s en batalles, disquisicions i personalismes. Cal molta disciplina i unitat, naturalment respectant la pluralitat. A més de disciplina, l’independentisme ha d’agrair els serveis a la causa dels nostres patriotes hiperventilats, però cal fer-los entendre que ara toca avançar amb la màxima discreció i cometre els mínims errors. No cal donar-los peixet. L’Estat ens espera darrere de cada cantonada i el mínim error el magnifica i l’aprofita. La Catalunya que vol la sobirania ha de començar a actuar amb mentalitat i sentit d’estat. No val a badar. O n’aprenem ràpidament o perdrem.

Estem lliurant una “guerra” democràtica i pacífica, contra uns adversaris que creuen en la seva veritat i les seves lleis. Saben que Catalunya i la totalitat dels Països Catalans són la seva darrera colònia i, per tant, utilitzaran tots els mitjans que tinguin al seu abast; els legals i els il·legals. El Todo por la patria serà més real que mai. Només cal recordar els Fernández Díaz i els De Alfonso, que són més nombrosos i estan més ben camuflats del que ens pensem. I també la nostra, desgraciadament, quinta columna, que estarà més activada encara, agomboiada i més ben untada per l’Estat per fer mal i manipular els unionistes de bona fe. Hem de ser forts i resistents. Ja ha començat l’ofensiva per destruir el nostre model educatiu, sanitari i, sobretot, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) –i en particular TV3– i la nostra policia –que la volen enfrontar al país–. Davant d’aquesta ofensiva els hem de demostrar, de manera constant i reiterada, que la nostra voluntat i fortalesa política és indestructible.

Hi ha un altre aspecte que cal blindar dins del front independentista. Necessitem, com he expressat tantes vegades, que els convergents no malbaratin el seu espai polític. Un espai que han trigat quaranta anys a consolidar i que, ara, presenta símptomes d’esquerdament. No és hora, abans de la independència, de decidir si són democratacristians, liberals, socialdemòcrates o de centredreta. Tampoc poden dilapidar el llegat del pujolisme, que, agradi o no, continua existint i que són les llavors de les poques estructures d’estat que tenim. I voldria ésser taxatiu per enèsima vegada: la majoria social per la independència no s’assolirà sense els convergents.

Per la seva banda, Esquerra està passant per un moment molt dolç. Esperem i desitgem que la demoscòpia no els faci perdre el camí seriós d’ésser la punta de llança ideològica del sobiranisme. ERC té un gran futur, si hi ha independència. Ara bé, no té voluntat de governar, altra vegada, una comunitat autònoma. La CUP, malgrat el nerviosisme que provoca en alguns sectors polítics i socials del país, i naturalment econòmics, és una peça fonamental per guanyar la independència, ja que pot arrossegar una part alternativa de la nostra societat que podria actuar desnacionalitzada i quedar al marge del “procés”. Acceptem l’acompanyament dels anticapitalistes en el procés i pensem què és el que podria passar si en quedessin al marge, com ha succeït en d’altres moments de la nostra història, en què forces com la CUP van optar per altres estratègies i convenciments.

Esquerra i la CUP caminen fermes cap al referèndum. Els convergents cal que facin l’esforç de mantenir el seu espai unit. I, en aquest context, hi necessitem també el món dels comuns. Ens costarà convèncer-los però és cabdal que hi siguin i, així, dotarem d’unitat tot el sobiranisme en el camí cap al referèndum. Segur que l’Estat i les seves clavegueres ens donaran un cop de mà en aquest objectiu: la unitat del sobiranisme envers el referèndum. 2017, ni un pas enrere: unitat i referèndum.

Manifestació Casa nostra, casa vostra

casa nostra.jpg

Com sabeu, el pròxim dissabte 18 de febrer, a les 16h a la Plaça Urquinaona/Via Laietana de Barcelona, la plataforma Casa Nostra Casa Vostra organitza una manifestació en suport dels refugiats.

L’ ANC, formant part de la campanya,  i per tant, com a convocants i hi participarem amb pancarta pròpia sota el lema:

VINGUIS D’ON VINGUIS, REPÚBLICA CATALANA

Volem fer sentir la nostra veu demostrant que,com a poble, volem acollir refugiats i posem en evidència que  necessitem la República Catalana perquè puguem fer polítiques de refugi pròpies i perquè per fer efectiu l’acolliment de refugiats hem de disposar d’un estat propi.

Us animem, doncs, a participar-hi. Des d’Igualada s’han organitzat autobusos per part del Casal Popular El Foment que sortiran de l’estació d’autobusos a les 13 h. Podent reservar places al mateix Casal Popular fins divendres 12 al preu de 5 €.

Fem d’aquesta manifestació un clam per la nostra dignitat com a país i perquè quedi ben clar que si volem canviar les coses, només hi ha un camí: REPÚBLICA CATALANA.

 

Toc d’alerta

«Alguns cervells de Madrid ja han calculat i explicat que amb un centenar llarg de detencions aconseguirien escapçar el procés»

Per: Pere Pugès     vilaweb.cat   13.02.2017

Llegir la premsa madrilenya quan parla del nostre procés aporta molta informació sobre la mentalitat que guia els articulistes i contertulians, els alts funcionaris de l’estat i, sobretot, els polítics, que com més va més depenen dels anteriors, del poder mediàtic i funcionarial. La majoria han sortit de l’elit de les dinasties de funcionaris i es mantenen al poder, o en cauen, segons el suport que reben dels grans mitjans de comunicació. Tota una mostra del provincianisme ranci de sempre.

El dia 6 de febrer, a El Mundo, una senyora amb nom i cognoms de rancio abolengo i una estreta relació amb la FAES, publicava un article que em va sorprendre, no tant pel contingut com perquè descrivia amb força detalls allò que podria ser el desenllaç final de la nostra història vist des del seu punt de vista. Vaja, que explicava allò que potser té al cap –i amaga– el president del seu govern. I ho feia de manera figurada, com si expliqués una historieta més, amb la diferència que, així i tot, posa els pèls de punta. Faríem bé de no menystenir la intel·ligència de l’adversari i de no creure, ingènuament, que la democràcia sempre triomfa.

Suposo que esperaven que el pressupost fos un escull insalvable que ens abocaria a unes eleccions en què els independentistes es tirarien els plats pel cap i, com a resultat del trist espectacle i del desinflament que això hagués representat, el nou parlament ja no tindria majoria independentista. Però ara els toca aplicar el pla alternatiu que tenien dissenyat per a aquesta nova situació, tot i que amb el mateix objectiu i estratègia però havent d’ensenyar la poteta una mica més. L’article a què em refereixo n’explica els detalls. Resulta un desenllaç molt versemblant i coherent amb tot allò que han anat fent després d’anys en què les amenaces, l’autoritarisme i la instrumentalització de la justícia han estat el nostre pa de cada dia. Seria un final de cançó de l’enfadós.

Res d’estrany ni res que no puguem contrarestar i, fins i tot, aprofitar. Però compte!, ara ja no ens podrem equivocar ni podrem mantenir aquesta política de fireta i envegetes –entre partits i entre entitats– que tants efectes negatius ha tingut. Algú ha d’aixecar la vista de terra, de la batalleta diària, i aplicar la regla d’or d’aquest procés: només assolirem l’objectiu final si seguim la nostra línia i marquem el ritme. En canvi, si caiem en la provocació i ens desviem, el factor temps se’ns gira en contra i tenim les de perdre. Aquests darrers quatre anys ja ha passat unes quantes vegades i recuperar el camí i el ritme correctes ens ha costat temps, esforços, sacrificis i massa baixes innecessàries.

L’estratègia que segueix l’adversari el portarà, a partir d’ara, a radicalitzar la situació per aprimar el suport independentista i sempre amb la vista posada en unes eleccions a curt termini –de sis a deu mesos–, que és el que busca de fa temps. Aquesta pèrdua de suport a causa de la radicalització serà fruit, segons que diuen, tant de la lògica –per a ells– resposta catalana a l’enduriment de la judicialització del procés –inclosa l’aplicació parcial i gradual de l’article 155 de la seva constitució– com d’algunes accions violentes al carrer, com a resposta primària i convençuda dels sectors més radicals de l’independentisme o per l’acció dels grups infiltrats ja existents o els que es creïn des de les clavegueres de l’estat.

A partir de l’espurna d’Arenys de Munt, ja fa una mica més de set anys que va començar aquest procés i, si seguim el pla previst, d’aquí a poc més de sis mesos arribarem al moment clau, el referèndum o –en el pitjor dels casos– a l’aplicació del ‘pla desesperat’ del govern espanyol, que intentarà impedir que posem les urnes de qualsevol manera i que, fent-ho, ens legitimarà –internament i internacionalment– per declarar la independència. Anem bé, hem recuperat el relat i el domini de l’escena i només ens cal una mica de paciència i d’intel·ligència.

Si mantenim la calma i reforcem la unitat política –la nostra pedra a la sabata–, n’hi haurà prou per a provocar que l’adversari es posi encara més nerviós i cometi l’error fatal (per a ells), saltant la línia vermella marcada per la comunitat internacional. Mentrestant, preparem-nos per a poder fer front als dos eixos bàsics de la seva estratègia: l’aplicació de la seva llei segons la seva interpretació i l’ofec econòmic. I, pel que sembla, encara no ho tenim tot a punt… prou a punt. I m’agradaria equivocar-me, us ho asseguro.

La seva estratègia es basa a actuar de manera contundent i esglaonada a partir del moment en què el president convoqui el referèndum –tenen pressa i, en l’article esmentat, el preveuen al maig. Amb llei de transitorietat prèvia o no, el seu pla és el mateix, perquè per a deixar-la sense efectes –de cara als seus– en tindrien prou de portar-la al Constitucional. Aplicant el 155, requeririen al president Puigdemont que en un termini de cinc dies acatés la legalitat (la d’ells) i, si no ho fes, el suspendrien de les seves funcions i el substituirien pel titella de torn. I també ho farien amb els consellers que fessin costat al president. No suspendrien l’autonomia. Senzillament aprovarien una mesura provisional per a impedir el buit de poder i per a aplicar la seva llei. En aquesta hipotètica història, preveuen que el parlament respongui immediatament i acceleri les lleis de desconnexió i, per tant, no tindrien cap més remei que suspendre les funcions legislatives del parlament i substituir els membres de la mesa que s’hi oposessin.

La historieta de l’article ens explica com aturarien la rebel·lió popular que preveuen, perquè creuen que ho resoldran tot en qüestió d’hores, d’un parell de dies a tot estirar, si col·loquen els mossos sota les ordres del Ministeri de l’Interior, canvien els directors de TV3 i Catalunya Ràdio i declaren l’estat d’excepció (article 116 de la Sagrada Constitució). L’article no en parla, però alguns altres cervells de Madrid ja han calculat i explicat que amb un centenar llarg de detencions aconseguirien escapçar el procés. Això i assegurar el sou dels funcionaris i treballadors públics, ho consideren suficient per a encarrilar la qüestió i que tot quedi limitat a un assumpte d’ordre intern, que sigui interpretat com una acció temporal per a mantenir l’ordre constitucional i que, al cap de pocs dies, passi a ser un malson paït ràpidament per la comunitat internacional, que no està per massa ensurts en aquests moments.

Tot plegat s’acabaria amb el restabliment de l’autonomia després de fer unes eleccions autonòmiques que, segons ells, portarien els partits catalans unionistes al govern –un govern de concentració, de salvació nacional, hi afegeixo jo– per a restablir el país de les ferides causades per la frivolitat d’uns quants eixelebrats. Vaja, més o menys com ens han intentat explicar els Fets d’Octubre del 34.

Hem de reconèixer que saben construir i reconstruir la història. Fa més de tres-cents anys que s’hi apliquen (alguns diuen que ja en fa uns cinc-cents i no seré jo qui els desmenteixi).

Però, ja que ens conviden –més aviat ens provoquen– a participar en la construcció d’una història que encara no ha passat, potser que ens hi posem de debò. Us explicaré com l’escriuria jo.

D’entrada, durant els mesos vinents, rebaixaria la tensió. Ja se n’encarregaran ells, de mantenir-la i intensificar-la, fent el judici a l’ex-conseller Homs i dictant una sentència exemplar que servirà, molt probablement, per a orientar la del president Mas, l’ex-vice-presidenta Ortega i l’ex-consellera Rigau. Després vindrà la teatralització corresponent al judici a la presidenta del parlament i totes les accions que se’ls acudeixi contra qui calgui –batlles, regidors, funcionaris díscols… Serà una provocació constant i creixent, sens dubte. Però ho hem de saber suportar estoicament, amb accions de resistència passiva –ghandiana, com no es cansa de repetir l’amic Josep Pinyol– quan ens convingui. Hem de saber provocar la seva indignació i la solidaritat de l’opinió pública europea que forci els seus polítics a intervenir-hi.

El mes de setembre d’enguany hauria de ser el moment adequat per a prémer l’accelerador. Primer, perquè és quan el president Puigdemont va dir que faríem el referèndum i, ara menys que mai, el president pot permetre’s de perdre la credibilitat ni caure en la provocació de fer-lo abans i mostrar una feblesa gens convenient. I segon, perquè després d’una nova diada històrica que serveixi per a exigir que es dugui a terme del referèndum, serà el moment de convocar-lo, fer-lo i tenir els ulls del món mirant-nos.

Mentrestant, el nostre govern ha d’acabar de preparar l’escenari de l’endemà del referèndum i assegurar que tot rutllarà com una seda, més o menys… (tampoc no podem esperar miracles i que ens ho facin tot). Per la nostra part, la societat civil –no em cansaré mai de recordar que és la autèntica promotora i protagonista d’aquest procés– haurà de preparar-se per quan vulguin fer fora el nostre govern i la majoria dels membres del nostre parlament. Llavors sí que tota aquesta colla de 50.000 jubilats i pre-jubilats que ens mobilitzem quan ens criden haurem de plantar-nos a la plaça de Sant Jaume i al parc de la Ciutadella i garantir, ghandianament, que tots els nostres representants podran continuar al seu lloc per fer l’únic acte de desobediència realment necessari: no atendre l’ordre de suspensió de les competències executives del govern i de les competències legislatives del parlament. La història explicarà que tot el país es va mobilitzar uns dies, serenament, pacíficament, i va tallar les autopistes i carreteres que van o vénen del sud i l’oest, els accessos aeris i ferroviaris… i que quan va arribar final de mes, els funcionaris –metges, mestres, mossos d’esquadra, treballadors de les administracions públiques…– i els pensionistes van cobrar doblement: una paga els va venir de l’estat espanyol, que creia que ofegant financerament la Generalitat i pagant directament compraria els favors i la fidelitat de tota aquesta gent, i una altra paga va venir del lloc de sempre, de la Generalitat, que havia arribat als acords internacionals necessaris per a cobrir aquesta circumstàncies. Dos o tres mesos més mantenint aquesta pugna seran determinants per a decantar la balança a favor nostre. I aquí, també, els ciutadans hi tindrem tant o més protagonisme que els nostres polítics.

La història ens explicarà –espero– que uns quants mesos després el país funcionava perfectament i que l’estat espanyol no entenia com era que havien perdut Catalunya. Anys després, lluny de reaccionar, es va complir la predicció d’Alexandre Deulofeu, un figuerenc tocat per la tramuntana, que als anys seixanta va predir que el 2029 l’imperi espanyol acabaria ensorrat del tot i l’altiva Castella es quedaria sola. Potser serà la única manera que uns i altres entrin en el segle XXI i facin les revolucions pendents.

Ah! I que ningú no digui que revelo la nostra estratègia secreta. Us puc ben assegurar que tot això no deixa de ser com m’agradaria que poguéssim escriure la nostra història i ensenyar-la als nostres fills i néts. Tampoc no em sorprendria que, si passa tot això, hagi estat fruit d’una estratègia elaborada pel conjunt de les forces polítiques i socials democràtiques i catalanistes del nostre país. Alguns altres, potser es pensaran que no deixa de ser un somni boig d’un santboià de soca-rel. Encara que, una vegada, un altre somni com el de l’ANC es va convertir en realitat i som aquí perquè molta gent vam creure que els somnis són possibles.

Recollida de signatures CasaNostra-CasaVostra

Des de l’ANC volem donar el màxim suport a la Campanya en suport dels refugiats Casa Nostra Casa Vostra en l’acció que es durà a terme els pròxims dies 4 i 5 de febrer. La nostra estructura territorial pot ajudar a visualitzar aquesta acció conjunta al màxim de pobles i ciutats durant aquest cap de setmana.

DIES 4 I 5 DE FEBRER. LA GRAN RECOLLIDA DE SIGNATURES A TOTS ELS POBLES DE CATALUNYA PER #VOLEMACOLLIR

SIGNA EL MANIFEST:   http://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest